Curs "El flâneur assegut", Part Primera - Fundació Fita Fundació Fita

Curs “El flâneur assegut”, Part Primera

CURSOS FUNDACIÓ FITA

Març 2008- novembre 2009

 EL FLÂNEUR ASSEGUT

Una mirada (im)pertinent sobre l’Ètica i l’Estètica avui

 J.Jubert / JMa Uyà

Web del flâneur assegut (que conté tota la documentació generada pel curs)

El curs “El flâneur assegut” és una mirada (im)pertinent sobre l’estat actual de l’ètica i de l’estètica, alhora que una escolta atenta del diàleg que de forma permanent mantenen entre si. Anant per un altre camí que el de la preocupació, la indiferència o el desconcert, aquest curs és el resultat i la síntesi d’un treball previ de documentació, reflexió i esporgament sobre el sentit de l’existència i l’existència de sentit, que són, en definitiva, la nota greu i obstinada que recorre tota la creació i el pensament moderns. El centre d’aquesta mirada està enfocat sobre el Paris d’entre 1855 i 1985, on tingueren lloc tant la gènesi com el desplegament dels esdeveniments que defineixen la civilització occidental del segle XX. Es tracta d’un curs sobre literatura, poesia, pintura, música, història, psicologia…, és a dir, de vida, real i irreal, feta i imaginada (sovint feta perquè és imaginada). Un curs en el que es proposa revisitar aquesta historia recent, tornar-la a viure, entrar en l’anècdota i la causalitat, l’exaltació, el desastre, la misèria i la glòria dels seus actors protagonistes, per mirar de situar aquest final pla, aparentment insubstanciós, de la nostra postmodernitat i hipermodernitat.

En cada sessió es treballarà sobre esquemes i papers textuals i bibliogràfics, de tal forma que en resulti -sobrevivint als instants de l’exposició oral- gruix i dossier. Sessions extres de cinema, d’audicions musicals i de representacions escenificades, i un dissabte nit al mes per menjar, permetran sentir i veure, quasi tocar i parlar, -sempre amb l’actitud del “flâneur” (algú que, caminant o assegut, veu allò que passa i ningú s’hi fixa)-, revisitar en definitiva, aquells esdeveniments (despertadors ètics) i personatges (brúixoles ètiques) que han constituït els temes nuclears de les sessions del curs.

Es tracta, en definitiva, d’un curs que cerca facilitar la tasca no estàtica del mirar-des-de- la-distància, per tal de concretar-la en un procés intel·ligible. Mirar, veure, escoltar, entendre i explicar-se. Revisar, acumular, entendre i, finalment, potser saber. Perquè estem com aquell que sense saber, sap, però que només dient el que sap, acaba podent saber. Un curs, doncs, sobre el desvaneixement de les imaginacions, la fugida dels fantasmes, l’arribada dels fets, els girs de les il·lusions,… Un curs per ara, quan ara no vol dir gran cosa més que ara (i, evidentment, aquí).

 PART PRIMERA

I. EL MARC CONCEPTUAL

La qüestió del “què”

 Definicions diferencials de moral i d’ètica. Definicions relacionades.

  • Repàs d’Eudaimonologia.
  • Repàs de Metafísica.
  • Segle XIX, el punt d’inflexió. L’epitafi de Inmanuel Kant (1804). La conversa entre Aliosha i Rakitin a Els germans Karamazov (1879-80), de Fiodor M. Dostoievski,. La frase de l’home boig, en el llibre tercer, 124 de La Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche (1882). El “¿Tu què et creies…?”, del “senyor mestre”, a Kaddish pel fill no nascut, de Imre Kertész (1990). Conferència sobre l’ètica (1929-30), de Ludwig Wittgestein o la irrupció des de fora del límit.
  • Sobre el traspassar el límit i de com tornar-ne ( i amb “què”, o la invenció de la metafísica). La societat del límit (primera definició, pendent de la segona)

   La qüestió del “qui”

  •  ¿On som (ara)? (generacionalment) , en relació a “quan” i “on”. “Poble”, “famílies” i “tribus”.
  • ¿On soc? (existencialment), en relació a “què”. La caiguda , d’Albert Camus, un exemple.

     La qüestió de l’“on” (referencial)

  •  ¿Per què París?
  • ¿Cap “on” anem? ¿hi ha un lloc, en relació al “què”, on anar?

     La qüestió del mètode

  • El “flâneur (Baudelaire, Walter Benjamin, Josep Pla, Joan Fuster, …i altres)
  • ¿Per què assegut?
  • Material: Un Plànol de París, répertoire des rues par arrondissements i una llibreta d’adreces.
  • Resum d’història urbanística de París (abans de Haussmann, després de Haussmann).
  • Apunt lateral: “els flâneurs a la finestra”: Pessoa, Mallarmé, Musil…

     La qüestió del “quan”

Concepte d’època.

  • Els que expressen una època d’un “poble” (definicions diferencials de cultura i de civilització): personatges (“vida” i obra), “famílies” i convivència i coincidència de “tribus”.
  • Delimitació cronològico-conceptual d’èpoques o generacions (els conceptes de postfiguració, cofiguració i prefiguració de Margared Mead, aplicats).
  •  Ancien Régime. Revolució (francesa o parisenca). Post-revolució. El segle XX comença a l’any 1885.
  • La modernitat. La generació primera.
  • La “Belle Epoque” (l’època dels Banquets). Els trencadors. La invenció de l’humor (del còmic a l’absurd). La generació maleïda.
  • La generació perduda.
  • El naixement dels intel·lectuals.
  • Els “místics”.
  • L’època entre guerres (“el diumenge de la vida” o “la pròrroga”).
  • L’època del desconcert.
  • Postmodernitat.
  • L’època dels “progres”.
  • L’època dels concerts.
  • L’època de les subvencions Art i vida avui: la desconnexió. Hipermodernitat.
  • Els “despertadors” ètics i les “brúixoles” ètiques. La resposta ètica davant del microesdeveniment i del macroesdeveniment, del quotidià, del públic i del privat. Ètica teòrica i ètica pràctica.
  • Un antecedent: el cas Callas i Voltaire.
  • La comuna de París (1871).
  • L’affaire Dreyfus (1894-1906) i Zola.
  • 1ª guerra mundial (1914-1918).
  • La guerra d’Espanya (1936-39) i Bernanos (“Les grans cemitieres sous la lune”).
  • L’acord Stalin-Hitler (1939).
  • Segona guerra mundial (setembre 1939- setembre 1945). L’armistici franco-alemany (1940). França ocupada (1940-45): Col·laboracionistes/ no col·laboracionistes. Milicians/ resistents.
  • 1945: l’affaire
  • 1948: URSS o EEUU.
  • 1950: l’affaire Henri Martin i J.P. Sartre.
  • Guerra d’Indoxina (1946-1954).
  • 1956: Tancs soviètics ocupen Hongria.
  • La guerra d’Argel (1 novembre 1954- 1962).
  • Guerra del Vietnam (1959-1973).
  • Maig 68
  • El Mur de Berlín, 1989: la caiguda de tot. La caiguda del “deure”.

 L’Ara i l’Aquí (en relació a l’ On i al Quan). Art i vida avui: la desconnexió.

II. DE L’ESTÈTICA A L’ÈTICA

 La qüestió de l’Estètica (Art) en els prolegòmens de la irrupció de l’Ètica

 (L’”Ancien Regime”, la Revolució i l’Imperi). El marc cronològic imprescindible.

  •  De Corporació de “Peintres et taillers d’images” (1391) a “Peintres et sculpteurs du Roi” (1648): l’“Acadèmie Poyale de peinture et sculpture”. Els “morceau” de recepció. Les Exposicions (les primeres “Bienals”), un dret exclusiu dels Acadèmics (o ets Acadèmic o no ets res; el cementiri d’elefants).
  • L’Acadèmia s’instal·la en el Palau del Louvre (1692). La (primera) “Galeria” (1699) i el (primer) “Saló” (carrè) (1725). El Salon officiel (1737). Res és obert al poble. 1750: Obert al públic (poble), una vegada a l’any.
  • La Revolució (francesa) (1789) arriba al Salon: obert a tots els artistes vius (”egalitè i fraternitè”), però no pas “liberté”: temàtica imposada i tribunal de selecció i obert al poble (“educar al poble amb l’espectacle de la bellesa”. 11 d’agost de 1792: decret pel que es crea el (primer) “Museum” en el Palais du Louvre, amb obertura al públic discontinua.
  • 1794-1814: vint anys d’incautació i de pillatge fan un gran Museu. El Prix de Rome i el Museu Napoleó. 1803: l’Academie des Beaux Arts (integrada a l’Institut de France). Creació del primer “Salon” independent del poder polític.
  • 1814: reinstauració de la Monarquia i retorn de les obres d’art confiscades i dipositades a París. L’oblit de les obres emmagatzemades a “províncies” inaugura l’època dels Museus.
  • Els casos dels senyors Jacques-Lois David (1748-1825) i Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867). L’opinió (i la posició no ètica) d’Ingres sobre el Salon.

 Quan la qüestió de l’ètica passa a ser (també) una qüestió estètica (o quan la qüestió estètica és també un assumpte ètic) o l’època de la ruptura (del destrabament i de la cofiguració).

  •  El precursor Eugene Delacroix (1798-1863): ruptura amb l’Acadèmia. El color i l’instant en moviment són el primer.
  • Revolució de 1848 i el grup de Barbizon (Millet (1814-1875) i Corot (1796-1875)
  • El primer precursor ètic (1854): El pintor Gustave COURBET (1819-1877) (o amb ell arriba l’escàndol). “Un enterrement a Ornans” (1850). “Plus de puder non plus”: L’origen du monde (……).
  • 1862: El taller de Gleyere (mestre de l’Acadèmia) i els seus alumnes (Monet, Bazille, Renoir i Sisley).
  • Quai des Orfebres: L’”Academia Suiza”, al Quai des Orfebres, un lloc per dibuixar sense mestres (Courbet, Manet, Pissarro, Cezane…i el cas (exepcional) de Berthe Moriscot).
  • El grup de Batignolles (o del café “le Guerbois”)
  • 1863: Napoleó II i el (primer i únic) Salon des refusès (refusats del Salon des Beaux Arts). L’escàndol del “Déjeuner sur l’herbe” i l’”Olimpia”de Manet (1832-1883).
  • El consell de Corot (un, altre, posicionament ètic).
  • Manet, (1867, una Galeria particular) i el cas de la pintora Berthe Moriscot (1841-1895).
  • 1870: Guerra contra Prusia, caiguda de Napoleó i la proclamació de la tercera República. 1871: la Comuna de París, el senyor Adolf Thiers i el pintor Gustave Courbet (l’affaire de la columna Vendome).
  • 1873: (10 anys després d’”Olimpia”) El ferrocaril”, de Manet, admès al Saló oficial.
  • 1874: “Societé anonime cooperative d’artistes peintres, sculpteurs, graveurs, a capitale et personel variables”. El naixement de l’impressionisme (una renovada i conscient posició ètica . Monet (1840-1926).

Quan l’Avantguarda pren l’autonomia (o quan l’estètica ja no necessita de l’ètica).

  •  1884: “Societé des Artistes Independants” (Signat, Redon i Seurat). “Salon annuel des Indépendants”. Entrada lliure, sense jurat i sense premis. Continuïtat garantida.
  • 22 rue Saules: la “pintura de Joachim-Raphaël Boronali”: “Posta de sol sobre l’Adriàtic”.
  • 1864: 89 rue de Rome. Els “mardis” de Mallarmé, de 4 a 7, d’octubre a finals de maig.   53 boulevard de Montmorency (Auteuil), 2e étage, “Le dimanche”: El “grenier” d’Edouard Hout de Goncourt (1822-1896).
  • Mort de Victor Hugo (1885).
  • 1886: 2ª Exposició dels “Independants”.
  • Pintors catalans a París.

 III. LA GENERACIÓ ANTERIOR

(“Si el cel es mou, el no res és un punt de partida”). El desencís de la política, la fi del romanticisme i la fundació de la modernitat (l’època moderna).

  • Gustave Flaubert (1821-1880), autor de “Bouvard i Pécuchet” i el Diccionari d’idees rebudes o Diccionari de tòpics (o desprès del ridícul res pot ser igual). “La dona” en la ficció d’un home (Madame Bovary). Les dones i els dies de Flaubert (la mare, la germana, les putes i l’amant compartida).
  • Charles Pierre Baudelaire Dufais (1821-1867), el precursor dels precursors. El primer “flâneur” (a París). “Hypocrite lecteur,- mon semblable-, mon frère!”. Una mirada dins de l’abisme (el costat fosc d’un mateix): la “gouffre” . L’”ennui”, l’“spleen””; alcoholisme militant i altres “paradisos artificials” (“El verí”). El ram de flors del “Mal”. La Modernitat: l’aspecte èpic del quotidià i la bellesa de “la vida moderna”. El desencís de la política (revolució de 1848 i “sota l’Imperi”   “¿Què ens queda (contra la moral dominant)?: L’Art!”. No l’art per l’art, sinó l’Ètica (la Nova filosofia: L’art filosòfic ). Habitar i existenciar en el límit, ampliant el territori fronterer (per no caure en el “gouffre”, l’abisme) . El pintor de la vida moderna. Llegir Baudelaire: L’albatros no pot moure les ales o el poeta vençut; el burgès guanya la partida.
  • Théophile Gautier (1811-1872): “L’Art per l’Art”. Pròleg-manifest a “Mademoiselle de Maupin” (1835): “qui va dir que la literatura i les arts influeixen en la moralitat, era un gran cretí”; l’art (el que és bell és inútil); un water, això és útil). Le Club des haschichins.
  • Arthur Rimbaud (1854-1891). La comuna de París (1871) o l’anunci del maig de 1968. Quan els valors són contra-valors. Llegir Rimbaud: “Helas! L’evangeli a passé” o “la sang pagana torna”. Desprès d’“Una temporada a l’Infern”, el “dipòsit” del mal s’ha exhaurit.
  • Paul Verlaine (1844-1896). L’estètica sense ètica (la forma i la musicalitat de les paraules), inici d’una nova època. No llegir Verlaine: la qüestió de la forma és metafísica.
  • Mallarmé (1842-1898). Llegir Mallarmé: “Coup de dés”, o la fi de la fe en l’art.
  • Rilke visita Rodin a París ( 1902- 1907). Obertura temàtica a la metafísica.
  • El simboliste Auguste Villiers de l’Ile Adam (1838-1889) i “Axel” (teologia moral d’un dandy o l’impressionisme literari, després de Baudelaire).

IV. LA PRIMERA GENERACIÓ

  • Henry Rousseau, el “burot” (1844-1910), pintor per vocació.
  • Erik Satie (1866-1925). 1) Satie abans de Satie (1866-1881). 2) La primera qüestió ètica: el rebutjat. 3) Rue Cortot (“El gabinet de Satie”) (1882-1898). 4) El primer Satie (el cabareter) (1888); 3 Gymnospédies (1887-88), 3 Sarabandes (1887), 6 Gnossiennes (1890); etapa Rosacreu (1890): Sonneries de la rose-croix. 7) L’hereu (fer-se 12 vestits de pana grisa, fundar l’”Esglesia Metropolitana de l’Art de Jesús Conductor” (1892-95), …;       el millor amic (durant 30 anys): Claude Debussy; la senyoreta Suzane Valadon (estimada “Biqui”), mare de Maurice Utrillo; inici d’una carrera d’alcohòlic; “Messe des pauvres”. 8) El trasllat a Arcueil-Cachan: 22 rue Cauchy. 12 anys de “silenci” i activisme. 9) 1905-1908: Retorn a l’escola (als 40 anys). Un diploma, vestit negre i barret “de bolet”. 10) 1910: El segon Satie (48 anys): la segona pregunta ètica: “¿Com ha de comportar-se (composar) un músic després de Wagner?” Les obres “humorístiques”. 18 de maig de 1917: primera representació de “Parade” (ballet: Diaghilev; llibret: Jean Cocteau; música: Erik Satie; decorats: Picasso) (equivalent musical del “dadaisme”), escàndol, fama i deixebles. “Socrate” (1920) o la música abstracte. “Musique d’ameublement” (en relació a “l’art integrat de Fita”). 11) “L’esperit nouveau” (“ja no necessitem anomenar-nos artistes”). 12) 1924; Música pel cinèma: “Relâche” (el primer surrealisme). 13) Els darrers mesos (del Gran Hotel a l’Hospital Saint-Joseph). 15) Dins del pis d’Arcueil.
  • 7 rue Cassete, dos i mig (“La nostra gran casulleria”): Alfred Jarry (1873-1907). “Merdre” o la (quasi) superació del límit. L’absurd o un contemporani a les antípodes. La Patafísica.
  • El ciclotímic Guillaume Apollinaire (1880-1918), profeta del cubisme, Els dies i les dones d’Apollinaire: la senyoreta Angèlica Kostrowicka (la mare); Madelaine Pagès (la promesa); Totou (l’amant); la senyoreta Marie Laurencin (la musa) (1883-1956); Louise de Coligny-Chatillon (Lou); Jacqueline (“joli rosse”) i altres senyores).

V . Els molt ètics i els molt falsos fonaments de la ciència moderna..

  • Institution Nationales des Sourds-Meuds, Rue Saint Jacques: L’apassionant història de l’Institut de sordmuts. Jean Itard (1774-1829), l’infant salvatge (Victor de Labeyron), precedit de les l’abbé de l’Epée i de l’abbé Sicard.
  • Le Jardin des Plantes: de l’os de Cuvier (1769-1832) i l’evolució segons el senyor J.B. Lamark (1774-1828) a la mala fe del jesuïta Theillard de Chardin (1881-1955).
  • Hospice de la Salpetriere: El gran Philippe Pinel (1725-1826). Jean-Martin Charcot, el Gran (1825-1893), del boulevard de l’Hopitaux al 217 del boulevard Saint-Germain. La Histèria, la Psiquiatria i la Neurologia. Axel Munthe (1857-1949) i Lluís Barraquer i Roviralta (1855-1929), amb Charcot a la Salpetriere.
  • El naixement de la primera gran ensarronada moderna: la Psicoanàlisi. 5 impasse Royer-Collard i 10 rue Le Goff: Sigmund Freud a Paris (20 d’octubre de 1885 al 23 de febrer de 1886), les (grans) mentides d’un “no-flâneur” cocainòmen. Les 3 visites “chez” Charcot. El Dr. Paul Brouardel i la “morgue”.

VI. LA GENERACIÓ PERDUDA

  • 27 rue de Fleurus: Gertude Stein (1874-1946) i Alice B. Toklas (1877-1967).
  • 70 bis rue Notre Dame des Champs, baixos : Ezra Pound (1885-1972) (entre el fascio i la moral (nord)americana). Els seus protegits:
  • Ernest Hemingway (1899-1961), un mató sense ètica.
  • 12 i 7 rue de l’Odeon: Sylvia Beach (1887-1959), de Shakespeare and Company, i Adrienne Monnier (1885-1955) d’“Aux amis des livres”. George Antheil (1900-1959), llogater, i la senyoreta Hedy Lamarr (1913-2000).
  • Marcel Duchamp (1887-1968) , el primer deconstructor. Del “ready made” al bar Melitón de Cadaqués (un cop la núvia ha estat desvestida pel nuvi, prop de París).
  • La història de l’edició d’ “Ulyses” de James Joyce (1882-1941), el ”heimatlos”. L’Ulyses com a paradigma del no-res literari, no-ètic.
  • S. Eliot (1888-1965) a París i la correcció de “La terra erma”. “J. Alfred Prufrock” o l’estil de flânejar d’un anglo-americà.
  • L’omnipresent pintor Pablo Ruiz Picasso (1881-1973). ¿Algú coneix Picasso? (a part de J. Palau i Fabre, evidentment)

Des de Lisboa, Alvaro de Campos llença un “ULTIMÀTUM” (Fernando Pessoa, 1888-1935).

Imatges:

Documents:

Fulleto – programa en pdf

Enllaços:

El flâneur assegut, Part Segona

El flâneur assegut, Part Tercera

Web del flâneur assegut

Comparteix: